CAMINO DE SANTIAGO 

Apindep camina 177km en 7 dies 

30' Setembre 2018

Ens vam possar com a repte aconseguir fer el Camino de Santiago. Des de Sarrià fins a Santiago, 117km en set dies. 

15 joves d'Apindep, acompanyats de voluntaris i del nadador paralímpic Miquel Luque. 

Junts hem aconseguit superar totes les barreres i realitzar aquest repte. Amb molt d'esforç i il·lusió vam arribat a Santiago de Compostela desprès de viure uns dies molt intensos i emocionants. La rebuda a la plaça va ser el més emocionant de tot. Vam acabar molt cansant però molt orgullosos de la feina feta. 

​

FINS SEMPRE, ALEX!

​

Avui és un dia trist, ens ha deixat l'Alex, el mestre de música dels Apindep Boys. Un Excel·lent profesional i millor persona. Volem agrair-te tot el què ens has ensenyat durant aquests anys. La inmensa paciencia que has tingut amb els nostres nois, el tracte exquisit i l'estima que els hi has demostrat.

Per nosaltres, com per molta gent del poble, eres especial i t'estimavem molt! Sense tu, la música no sonarà igual. Sempre ens quedarà la cúmbia de l'Apindep. Gràcies per tant i fins sempre!

​

Una abraçada a toda la familia Da Capo. Descansa en pau.

ATURADA GENERAL CONVOCADA PEL DIA 3 D'OCTUBRE

Amb motiu dels actes de violència i repressió patits el passat dia 1 d'octubre a Catalunya amb motiu del Referèndum, Apindep s'adhereix al manifest de la Taula per la Democràcia: "Condemnem la violència exercida per part de les forces de seguretat de l'Estat", on es convoca una aturada general pel dia 3 d'octubre, garantint els serveis mínims del centre.

​REPORTATGES​

Sense por al demà

Dilluns 27 d'abril de 2015

APINDEP RONÇANA fa més de 20 anys que ajuda aquells nois amb qualsevol tipus de discapacitat. Una cinquantena de joves gaudeixen del seu dia a dia en un centre que busca desenvolupar les capacitats d’autonomia personal i laboral

Són les 9 del matí d’un dimecres d'abril. El Sol ja despunta amb força en aquesta època de l’any, i l’entorn frondós del poble de Santa Eulàlia, ple de boscos i camps de conreu, fa minuts que està despert. El Centre Ocupacional APINDEP Ronçana ja està preparat des de primera hora del matí per anar rebent els joves que aniran arribant, poc a poc, per iniciar la jornada al centre. Uns ho fan a peu, altres amb bus, i la resta vénen amb el cotxe dels seus pares. Tots ells comparteixen el fet de tenir algun tipus de discapacitat o estar en risc de patir-la. És per això que el centre compta amb un total de 19 treballadors entre gerent, directora, fisioterapeutes, educadores, logopeda, xofer, informàtic i cuiners.

Ja són les 10 del matí i, per tant, és l’hora de treballar. Un dels objectius primordials d’APINDEP Ronçana és que la majoria de nois del centre acabin, a curt o llarg termini, fent-se un lloc en el món laboral. Encara que aquest moment no és del gust de tothom, saben que s’ha de fer. En el magatzem del centre s’hi troben tot tipus d’eines: pales, rasclets, regadores... Un a un va entrant i sortint amb algun dels objectes per treballar. Mentre que uns es dediquen a tenir cura del jardí, els altres van cap a l’hort. Aquests vigilen que els tomàquets, les cols i altres hortalisses estiguin en perfectes condicions. Si fa falta aigua criden a un dels educadors que, de seguida, porta una mànega. Mentrestant, al jardí, els nois es posen a arrencar males herbes, regar els testos, arreglar l’olivera que presideix l’entrada del centre, o a moure pedres que barren el pas. A la vegada que treballen comenten entre ells la pel·lícula que van veure ahir per televisió o que tenen pensat fer per la nit. La meva presència no passa inadvertida per a molts d’ells, que no estan acostumats a tenir un voyeur que els observi tota l’estona. Alguns fan cas omís de la meva persona. D’altres, volent quedar bé per al retrat, em regalen el millor dels seus somriures.

Són les 11:30 del matí: és el torn per anar a la biblioteca Joan Ruiz i Calonja ubicada a només 3 minuts del centre. Un centre que “el mateix president Artur Mas va venir a inaugurar-lo” - em diuen els educadors camí a la biblioteca. Un cop allà els nois llegeixen llibres, miren pel·lícules, dibuixen... Per no semblar un estrany jo també em poso a llegir un llibre escollit a l’atzar: Teo a la neu. Apassionant.

És hora de tornar al centre per dinar. Són gairebé la 1 del migdia i molts dels nois ja només pensen en menjar. Jo he dut el meu propi entrepà, així que mentre ells degusten amanida i canelons jo m’assec a un costat del menjador per observar-los. Acabats de dinar i havent reposat una bona estona, ens dirigim cap a l’escola de música Track Dance. Allà aprenen a controlar els seus cossos i a moure’ls amb sentit. Molts d’ells ignoren ja la meva presència i es desfoguen ballant, cridant i passant-s’ho d’allò més bé. Les rialles, per descomptat, no falten.

La jornada ha estat agitada i aviat serà l’hora de tornar a casa. Tots els nois i noies, educadors inclosos, s’abracen i s’acomiaden fins el dia de demà. Quan surto per la porta del centre per marxar també cap a casa, se’m acosta corrents el Kilian, un noi amb síndrome de Down. Em convida a venir-los a veure al torneig de futbol que es disputarà al Municipal d’Esports la setmana que ve contra altres centres de les mateixes característiques. “Vindràs a fer-nos més fotos?” - Em pregunta. “Per descomptat” - li dic mentre encaixem les nostres mans.

Encara que alguns amb més mandra que altres, tots van cap al magatzem a buscar les eines: toca arreglar el jardí i cuidar l’hort

Quan tots ja són al centre, es posen a esmorzar. Cadascú porta l’entrepà de casa. Uns mengen més ràpid i altres més lents. No importa perquè no hi ha pressa. De cop sona el telèfon del centre. És la trucada d’un dels pares que ha de dur el seu fill: un accident a la carretera farà que la seva arribada es demori una mica. Els nois segueixen a la seva mentre tot tipus de cançons sonen per la ràdio. La música és bona per tal d’estimular el sentit de l’oïda, encara que hi ha molts que no poden gaudir-la, com el Martí, un noi sordmut que ara només té com a preocupació acabar-se el batut de xocolata.

Mentre arrenquen herbes, no passa inadvertida la meva presència amb la càmera. Em miren posant per a que els retrati amb el millor somriure

Al cap d’una estona arriba el Paco, l’agricultor del centre. Tots es posen molt contents perquè avui aprendran a plantar tomàquets: “Paco, Paco!” - Criden impacients i il·lusionats. El Paco els posa en fila al costat de l’hort i els ajuda a introduir la seva llavor en petits sots repartits per terra. El reg també es fonamental per a que la planta creixi amb força amb el pas dels dies. Un cop acabada la feina cadascú guarda les seves eines al magatzem. Aquells més espavilats busquen descansar una estona a l’ombra, conscients que el Sol que fa és de justícia.

Cistella a la integració

Dilluns 4 de maig de 2015

Apindep fa més de 20 anys que ajuda aquells nois amb qualsevol tipus de discapacitat. Fruit de la casualitat, des de la temporada passada, catorze joves d’aquest centre gaudeixen del bàsquet gràcies a un acord amb el club del poble de Santa Eulàlia

Entrar per la porta del pavelló esportiu de Santa Eulàlia de Ronçana un divendres de 3 a dos quarts de 5 de la tarda és garantia d’escoltar tota l’estona rialles i diversió. Picades de mans i abraçades afectuoses. S’entrena l’Apindep Ronçana, un equip de bàsquet format per 14 nois i noies amb discapacitats psíquiques i físiques que gaudeixen practicant aquest esport. Ho fan sota les indicacions del president i entrenador del Club Escola de Bàsquet Ronçana, Mariano Castejón, i el seu fill, el Jesús. També hi són per donar un cop de mà el Marc Serrabassa i l’Ivan Peñaranda, monitors d’Apindep (una associació sense ànim de lucre amb l’objectiu d’integrar persones discapacitades) que acompanyen cada divendres aquests joves esportistes a fer allò que més els hi agrada. “Cada divendres sortim del centre ocupacional quan falta un quart per les 3”, m’explica el Marc; “ho fem caminant perquè el pavelló està a pocs metres. Durant la setmana, tots els nois esperen impacients el dia de l’entrenament”. L’esperen perquè els hi agrada jugar al bàsquet, és clar, però també perquè últimament han incorporat jocs on poden guanyar premis. “Aquestes últimes setmanes els entrenadors han introduït a la dinàmica d’entrenament el joc del ko. Fan una fila un darrere l’altre des de la línia de tir lliure i el de darrere ha d’eliminar al del davant. Els premis són bufandes, gorres o motxilles”, m’explica el Marc mentre observa als joves fent exercicis d’escalfament.

És així com comencen l’entrenament divendres rere divendres. Estirar bé les extremitats del cos per no prendre mal és fonamental. Després agafen una pilota i se la van passant uns als altres sense moure’s del lloc. Ràpidament s’incorporen a l’exercici alguns dels companys del centre que han vingut a veure’ls. Se’ls diferencia d’aquells que són de l’equip pel llampant color groc de les seves samarretes. Les rialles, això sí, no hi falten. El Mariano i el Jesús, atents, supervisen que les passades es facin arribar amb un bot previ al terra. Si algun dels nois té problemes, l’ajuden i li expliquen com fer-ho correctament. Ràpidament passen a fer un partit tots contra tots. “Els entrenaments els portem ja pensats des de casa, però a vegades els canviem sobre la marxa”, explica el Mariano després de l’entrenament; “Els preparem amb el meu fill Jesús, i sempre intentem que hi hagi la pilota de per mig. N’hi ha que boten molt bé, i altres que no perquè tenen malformacions a les mans”. Tot i tractar amb persones discapacitades el Mariano té clar que els entrenaments han d’estar enfocats a ensenyar conceptes bàsics del bàsquet: “Quan vam veure que la pràctica del bot va estar més o menys assimilada, vam introduir el concepte de la defensa. Així, si algú té problemes per botar la pilota, fem que se senti molt millor encomanant-li la tasca de defensar. És important que tots se sentin útils practicant aquest esport”.

Durant el partidet és realment sorprenent observar com celebren els jugadors cada cistella. Les mostres d’efusivitat i companyonia són constants cada cop que algú introdueix la pilota pel cèrcol. S’abracen i fan xocar les seves mans, a la vegada que es feliciten uns als altres. “A cada cistella és com si guanyessin la Copa d’Europa”, m’explica rient el Marc.

Hi ha jugadors que ja fan botar la

pilota molt bé. Altres no poden per

malformacions a les mans. L’important és que cada persona es senti útil

Però d’on va sorgir aquesta magnífica idea de crear un equip d’aquestes característiques? A vegades és el destí qui s’entesta a fer que d’una trobada inesperada sorgeixi un projecte que pot canviar el dia a dia d’un grup de persones, generant així noves il·lusions. El Mariano recorda perfectament com va iniciar-se aquest projecte: “Tot va néixer durant els Premis Tardor 2013, una gala que se celebra al novembre i on es premien les millors entitats de l’any de Santa Eulàlia. Aquella nit, en el sopar, vam coincidir a la mateixa taula amb els responsables d’Apindep, entre els quals hi havia la Mercè Llauradó, la seva presidenta. Parlant amb ella vaig tenir en aquell moment la idea de que aquells nois i noies podien formar part del nostre club. Vam quedar que després de Nadal ho parlaríem”. I així va ser. La idea va madurar fins al punt que a finals de la temporada 13-14, els nois i noies d’Apindep que així ho van voler van començar a entrenar al Pavelló Esportiu. Per la Mercè Llauradó va ser gairebé un regal caigut del cel. “Ens ho van portar tot muntat i organitzat. Tal i com ens van presentar el projecte vam estar d’acord de seguida. És una activitat pels nostres nois i noies totalment gratuïta i amb uns entrenadors que presten un servei de forma desinteressada. Ells posen el monitor, les samarretes amb número i nom personalitzats... no hi ha prou agraïment.” Per la Mercè, introduir aquests nois en el món de l’esport és bàsic per trencar la rutina dins del centre ocupacional. “Uns es diverteixen fent futbol i els altres fent bàsquet, però més enllà d’això, el que és realment important és que facin relacions fora del centre ocupacional. El fet que el monitor que els dirigeix no sigui del nostre centre, ajuda a que surtin de la rutina i que es normalitzi allò que fan. També es molt bo per aquest nois crear un hàbit, un costum, una disciplina, una autoestima...”

El projecte d’Apindep Ronçana, però, no acaba aquí. El Mariano, que es defineix com “un cap pensant”, té en ment de cara a principis del proper mes de juny organitzar una trobada amb un altre equip de similars característiques per disputar un partit amistós. De fet, molts dels nois estan esperant amb ganes el possible debut. “Cada cop que els veig em pregunten si aniré a veure’ls”, m’explica amb un somriure la Mercè. De cara a la temporada que ve, a més a més, l’ambició des del club de bàsquet és màxima. “He parlat amb la Federació Catalana de Bàsquet per proposar-los una lligueta de cara a la pròxima temporada”, em comenta el Mariano. “Quan els hi vaig proposar la idea, els hi va encantar. Penso que serà possible dur-ho a terme, ja que hi ha altres municipis com Parets o Arenys que també estan interessats”.

Apindep ja sap el que és competir en el món de l’esport. L’any passat van organitzar un torneig de futbol 7 al Camp Municipal d’Esports de Santa Eulàlia de Ronçana. Van quedar campions. Aquest any, ja s’estan preparant de cara al proper 22 de maig, on s’organitzarà a Mollet del Vallès un torneig amb els equips del Can Vila, l’Imcocer i el Montserrat Montero. També a l’horitzó hi ha les jornades esportives a Granollers, i una trobada amb la fundació Johan Cruyff. L’esport com a teràpia. L’esport com a oportunitat per ajudar a la integració d’aquells que més ho necessiten. Per la Mercè la conclusió es fàcil. “Iniciatives com aquestes demostren que si entre tots ens ajudem, viurem en un món millor”.